Els sociòlegs ambientals estableixen relacions entre ecologisme, religió i pessimisme

Una de les aportacions que poden fer els sociòlegs a l'estudi del medi ambient és com es posicionen els individus i els col·lectius respecte a l'actual crisi ambiental. No només com la perceben, sinó quins nous valors es desenvolupen i quina actitud prenen per tal de superar-la. En aquest camp destaca l'aportació del basc José Echevarren al IX Congrés espanyol de Sociologia sobre la relació entre por a la crisi ambiental, consciència ecològica i religiositat. Echevarren entén per por ambiental la percepció dels perills incontrolables generats en el medi natural o propagats gràcies als seus agents i que provoquen a les persones un sentiment negatiu de vulnerabilitat. Aquest sentiment s'ha globalitzat, en el marc d'una societat que el sociòleg alemany Ulrich Bech denomina 'del risc'. En aquesta situació, el paradigma principal no seria el repartiment dels béns de producció -com en la societat industrial- sinó la distribució, la minimització i la canalització dels riscos generats pel desenvolupament econòmic i científic. Ara bé, quan creix la por cap a algun element -en aquest cas un futur ambiental incert- quines són les reaccions? Frank Furedi assenyala com a possible resposta la resignació respecte la magnitud del problema, es tractaria segons Echevarren d'una reacció típica d'aquelles persones i societats que perden la fe en aconseguir resoldre els seus propis problemes. Tanmateix, també pot passar tot el contrari, és a dir, que la por fomenti la consciència ecològica. Beck ho atribueix a una 'solidaritat respecte a la resta dels ésser vius'. Religiositat i ecologisme La relació entre ecologisme i religió no és recent. Per exemple el nord-americà John Muir -considerat el 'pare' dels parcs nacionals- va concebre la protecció dels espais naturals com a espai espiritual i de reflexió; més endavant, la teoria Gaia de Lovelock també ha generat interpretacions eco-religioses. Actualment, hi ha autors que assenyalen que l'ecologisme ha esdevingut una religió civil i en alguns casos prenen una autèntica forma de religiositat. En aquest sentit, una de les caracteritzacions més acceptades és la de l'anomenada 'Pietat còsmica' descrita pels sociòlegs catalans Salvador Giner i Joan David Tàbara l'any 1999. Es tractaria d'una forma d'eco-religió contemporània -el centre és el medi, no pas Déu- però sense una doctrina concreta, ni líders ni rituals organitzats. Es tractaria d'un fenomen a l'alça precisament per la seva laxitud que permet que cada individu en generi la seva pròpia interpretació. Giner i Tàbara mantenien que aquestes noves formes de religiositat poden oferir un compromís que acabi amb la situació de crisi ambiental. I és que les denominades 'conversions ecològiques' -una presa de consciència de la situació i de la necessitat d'actuar- també es donen entre les persones que es consideren agnòstiques o fins i tot atees. Ecocentrisme i por ambiental Echavarren diferencia dos grans tipus d'interacció entre societat i natura. Els denominats 'antropocèntrics' li donen importància per la contribució a la qualitat de vida humana mentre que els 'ecocèntrics' la valoren per se. L'anàlisi dels resultats d'una enquesta sobre medi ambient realitzada a nivell europeu permet observar una gran relació entre ecocentrisme i percebre molta por ambiental. En canvi, la visió religiosa de la natura -classificada en Pietat còsmica, sagrada per ser obra de Déu o no sagrada- no manté cap correlació respecte al temor. Un fet que destaca Echavarren, és que aquelles persones més ecocèntriques i temoroses són les més disposada a dur conductes proactives per millorar l'estat del medi. També aquells individus que s'adhereixen a la teoria de la Pietat còsmica assumeixen pràctiques sostenibilistes, mentre que considerar la natura com quelcom sagrat per Déu, inhibeix les actituds proambientals. En aquest sentit, Echavarren conclou: 'per a la sostenibilitat, resultat menysconvenient la fórmula tradicional 'així a la Terra com es fa en el Cel' que una més simple i humil 'així a la Terra''. Ecopessimisme: una teoria sociològica de la postmodernitat 'Constitueix un fet incontestable que en les darrers quatre dècades s'ha constituït una corrent que crida l'atenció de la deriva negativa de la nostra civilització (...) a partir de la destrucció del medi ambient com a característica bàsica del procés econòmic'. Aquesta corrent es tracta segons Pedro Costa-Morata d'un pessimisme específic, el denominat ecopessimisme. Costa-Morata el defineix com la 'percepció estesa socialment que els elements que constitueixen el medi ambient es degraden de manera cada vegada més intensa a causa de l'acció humana'. Un ecopessimisme que desconfia també de l'actual democràcia ja que considera que 'una democràcia contaminada no és un sistema durable'. La visió ecopessimista tanmateix no obstaculitza la convicció que és necessari combatre a les forces contràries a la natura que 'són cada vegada més nombroses i actives'. No en va, aquesta corrent neix del moviment ecologista, que s'inscriu en el marc cultural i sociològic de la postmodernitat per trencar amb les idees il·lustrades del progrés i el creixement sense límits. Costa-Morata considera que el pensament ecologista s'ha format al voltant d'una sèrie d'autors diversos difícilment classificables els quals han tingut molt poca atenció per part de la sociologia acadèmica entre els quals destaca Schumacher -autor del llibre Small is beautiful-; Ivan Ilich, el denominat 'filòsof ecologista'; René Dumont, 'l'agrònom de la fam' i que va resumir les seves propostes sociopolítiques en l'obra Seule une écologie socialiste; l'anarcoecologista Murray Bookchin; l'autor d'Écologie et politique Michel Bosquet; o el creador de la publicació The Ecologist Edward Goldsmith. Costa-Morata és conscient que els crítics a la postmodernitat la consideren volàtil, però justament ell en destaca la consistència per entendre uns fets socials molt diferents al de les èpoques històriques anteriors. En aquest sentit assenyala que el paradigma de la modernitat -la industrialització- generava problemes morals i socials però no pas físics ni naturals. D'aquesta manera, és normal que l'ecologisme més radical s'oposi a les essències i a les icones de la modernitat i s'inscrigui en el context postmodern.